El caos de RENFE
El caos a RENFE és una de les qüestions que més urgentment s’ha d’afrontar des de les administracions públiques. Avui, la situació del servei de Rodalies és sovint més pròpia d’un país en vies de desenvolupament que d’una societat avançada com la nostra. Els retards i les avaries s’han convertit en una lamentable constant en els darrers anys. I això és fruit de la manca d’inversió dels darrers governs de l’Estat, d’un signe i d’un altre. No és, doncs, culpa de les obres del TGV, com els responsables de l’ens ferroviari i el govern central ens han intentat vendre.
Aquesta és, en definitiva, una de les manifestacions més clares dels problemes que ens provoca el model d’Estat centralitzat que encara existeix en alguns àmbits d’actuació, com ara la xarxa de trens i el model d’aeroports i ports. El que passa amb RENFE és conseqüència d’una desídia política que CiU hem denunciat en repetides ocasions, des de fa anys. Ho hem fet quan col·laboràvem amb els diferents governs de Madrid, i quasi sempre ens vàrem trobar amb una actitud obstruccionista cap a la nostra voluntat de descentralització del servei i de major implicació per part de la Generalitat en la gestió de la xarxa ferroviària de rodalies. Ho hem fet i ho continuem fent perquè hem demostrat que som capaços de gestionar adequadament una xarxa de ferrocarril. Els Ferrocarrils de la Generalitat són un exemple de bon funcionament, reconegut per tothom, i cal que RENFE arribi a aquest nivell.
Per fer-ho, però, és vital que el servei es planifiqui i es gestioni des de Catalunya. La proximitat és en aquest cas clau.
La gent de Badalona pateix encara avui les conseqüències del caos a RENFE. Ho pateix perquè encara hi ha retards i avaries. Ho pateix perquè els trens continuen saturats a les hores punta, malgrat els compromisos que el govern central ha adquirit, a instàncies de CiU, per ampliar la capacitat dels combois. Ho pateix, en definitiva, perquè hi ha una desconfiança general cap al servei, que li fa perdre usuaris en compta-gotes. I això omple les carreteres de cotxes, o satura altres transports públics més o menys alternatius, com el metro o els autobusos, on, aquí sí, la Generalitat i els ajuntaments han d’invertir molts més recursos.
Cordialment,
Ferran Falcó Isern
30 de novembre de 2006
